Què tenen en comú The Beatles, Felipe IV amb les infantes Helena i Cristina, Joan Manuel Serrat, Roger Moore, Dalí, Lola Flores, Rocío Jurado, Isabel Preysler, Julio Iglesias, Duquesa de Alba, Ursula Andress, Lucía Bosé, la familia Dominguín-Bosé, Raquel Welch, Luis Buñuel, Pilar Miró, Orson Welles, Sammy Davis Jr., Palomo Linares, Romy Schneider, Manuel Benítez el Cordovés, Massiel, Marisol, Lex Barker, Tita Cervera, Yul Briner, Audrey Hepburn, Tom Jones, Manuel Fraga, Rahael, Carmen Polo, Rocío Durcal, Rocío Jurado, Carmen Sevilla, Santiago Bernabeu, José Ramón García, Rudolf Nureiev, Lina Morgan, Alfredo Landa, Sara Montiel, José María Íñigo, Marisol, Tip y Coll, … ?
L’exposició és impressionant i emocionant alhora. De sobte et veus immers en l’Espanya la dècada dels 60 i 70, entre moltíssimes cares conegudes. El més sorprenent és que aquestes persones famoses es mostren en situacions quotidianes, les imatges són fresques, espontànies.
Les instantànies, en gran format, estan acompanyades per un documental on la mateixa fotògrafa i personatges que l’han conegut, expliquen la seva vida.
Joana Biarnés, filla del fotògraf esportiu Joan Biarnés, l’ajudava a revelar fotografies, sense sentir una passió especial per la professió, fins que un dia va anar a fer un reportatge fotogràfic i es va despertar el seu interès. Va estudiar periodisme el 1956, en una Espanya masclista on les dones no treballaven. El primer reportatge que li van encarregar a l’escola de periodisme, va ser a l’escorxador de Barcelona. Va ser el primer reportatge dur que va realitzar. En acabar la carrera tots els diaris li tancaven les portes pel fet de ser dona. Així i tot, va fer fotografies fins que el diari Pueblo li va donar una oportunitat i entre 1963 i 1967 va ser l’única dona treballant-hi. El segon reportatge molt colpidor que va realitzar va ser sobre les riuades de Terrassa: li queien les llàgrimes en fotografiar persones que havien perdut les seves famílies.
Va realitzar reportatge fotogràfic d’actualitat, moda al carrer, d’esdeveniments esportius (on al començament la xiulaven els espectadors per fer fotografies, li deien que anés a fregar plats!)… Tenia una simpatia especial, una naturalitat, transmetia una confiança a la gent famosa, que se l’estimaven i li permetien una proximitat que no tenia un altre fotògraf. Seguia el consell del seu pare: a un reportatge, per gran que sigui, sempre hi ha d’haver la foto. Quan van estar The Beatles a Barcelona el 1965, a l’hotel li van dir que no podria veure’ls, que havien reservat tota la planta. Així i tot, va pujar pel muntacàrregues i en Ringo Star li va obrir la porta. La Joana Biarnés li va dir: “I take one picture only”. Potser els va fer gràcia el seu anglès o els va semblar simpàtica, perquè va estar durant tres hores amb ells!
Al començament dels anys 80 la professió va canviar, amb la irrupció de la premsa groga. Quan va presentar a un editor un reportatge sensible i colpidor sobre un home que patia càncer, l’editor li va respondre que allò no venia. Va ser el dia més trist de la seva vida. Joana Biarnés va decidir retirar-se el 1985, ja que no trobava sentit a seguir formant part d’aquell sector.
Va anar a viure a Eivissa, on es va comprar una casa de pagès amb el periodista Jean Michel Bamberger, la seva parella, on primer van cuinar per als seus amics famosos, i després van fer-se professionals, muntant el restaurant Ca Na Joana, considerat un dels millors de les Illes, que van regentar fins a la seva jubilació al 2007.
En el 50 aniversari de la riuada de Terrassa es va contactar amb ella per a recuperar el seu llegat. Malauradament, a causa d’una malaltia de la vista, només té un 30% de visió. Així i tot, ha tornat a fer fotografia, disparant des del cor.
Gràcies a dones pioneres com ella, les dones que hem vingut després hem tingut el camí molt més fàcil. Moltes gràcies!
