François-Auguste-René Rodin (París, 12 de novembre de 1840 – Meudon, 17 de novembre de 1917)
Aquest diumenge 28 de gener finalitza l’exposició L’infern segons Rodin. Gràcies a la col·laboració del Museu Rodin de París, mostres esbossos, maquetes i escultures de la porta de l’infern, i ens expliquen la història d’aquesta obra tan singular.
El 1880, el govern francès va encarregar a Rodin una porta escultòrica per al futur museu del disseny. L’artista començava a ser conegut i gràcies als seus contactes va rebre l’encàrrec sense concurs públic.
Inicialment la porta mostraria diversos passatges de l’infern descrit a la Divina comèdia de Dante Alighieri. En la recerca de la composició escultòrica de la porta, Rodin va crear les seves escultures més conegudes: El petó i el pensador. Els motlles en guix d’aquestes dues obres es poden veure a l’exposició. El petó, relatava l’amor prohibit entre Francesca da Rimnini i Paolo Malatesta. Al considerar aquesta escultura massa idíl·lica, no va continuar a la porta de l’infern.
Influit per Les fleurs du mal de Baudelaire, les figures deixen de representar els patiments dels damnats conseqüència dels seus pecats (visió de Dant Alighieri), i passen a reflectir les temptacions que els han causat i els turments personals que se’n deriven (Baudelaire). La porta ja no descriu l’infern com a lloc, sinó com a estat de l’ànima.
Des del 1880 al 1884 va estar preparant la composició d’aquesta obra, que va quedar parada durant la dècada de 1890, en què va estar realitzant diverses grans obres com l’escultura de Honoré Balzac i la de Víctor Hugo. A la seva exposició retrospectiva de 1900 va mostrar la porta però sense els seus elements més representatius, i no va rebre una molt bona acollida.
Al final de la seva vida va fer un exemplar recompletat de la porta per al futur museu rodin. Aquest guix es va servir de referència per als models en bronze fos que es van fer pòstumament.
Tot i que gairebé no va treballar a la porta després de la decebedora acollida a l’exposició de 1900, li va servir d’inspiració de moltes figures com les més famoses, el petó i el pensador.